Tagged: Memòria Històrica

Un bocí de la història de la Barceloneta

El barri de la Barceloneta de Barcelona ha celebrat un fet important. La recuperació per a l’ús públic d’un edifici fonamental per comprendre els 260 anys d’història d’un barri que és un exemple destacat de l’urbanisme de l’època barroca.

Enllaç al video

La Barceloneta converteix la casa del porró en la Casa de la Barceloneta 1761 per recordar 260 anys d’història

Alonso Carnicer/Sara Grimal Actualitzat a les 08:10 h   06/02/2012La Barceloneta ha celebrat la seva primera festa barroca per recordar els orígens d’aquest barri mariner amb múltiples activitats culturals i amb visites guiades per descobrir els elements més destacats del seu patrimoni arquitectònic. A partir d’ara, l’estrella serà la Casa de la Barceloneta 1761, que s’ha de convertir en un equipament cultural per interpretar la història i l’evolució del barri.

Història d’un naixement

La Barceloneta és un barri densament poblat, amb una marcada personalitat i una singular traça urbana rectilínia que s’aboca al mar. Va néixer el segle XVIII, uns anys després de la destrucció d’una part del barri de la Ribera durant la Guerra de Successió.

Després de diversos projectes, el 1753 els enginyers militars dirigits per Juan Martín Cermeño van iniciar la construcció d’un eixample regular de carrers amb illes idèntiques de 100 metres per 10 metres. Les cases arribaven fins a la riba i tenien planta baixa i un pis seguint un model establert. Aviat, l’aleshores barri més nou de Barcelona, habitat per gent d’oficis del mar, va començar a transformar-se. Primer s’hi van afegir noves illes i a partir del segle XIX va començar un procés que va permetre aixecar cada cop més plantes damunt els edificis originals fins a una alçada de sis pisos. El barri es va fer cada cop més dens i se’n va multiplicar la població.

Viatge a través del temps a la Casa de la Barceloneta 1761

Els pocs edificis que han conservat l’estructura original han quedat arraconats pel progressiu creixement en alçada. En molts casos, les remuntes en van canviar la fesomia. Uns altres havien caigut en l’abandó. L’única casa supervivent amb façana a tres carrers, coneguda per la casa del porró, estava degradada i en perill. Historiadors i entitats del barri van protagonitzar una llarga lluita per salvar un valuós patrimoni no protegit. El programa d’equipament comunitari del Pla de Barris de la Barceloneta va permetre que l’Ajuntament de Barcelona adquirís l’edifici i en fes una acurada rehabilitació que li ha restituït la fesomia originària. Ara, amb el nom de la casa de la Barceloneta 1761, aquest edifici, situat al carrer de Sant Carles número 6, es convertirà en un equipament cultural que servirà per descobrir la història del barri i la seva evolució i posar-la en el context de l’urbanisme barroc.

Mercè Tatjer, catedràtica Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona, explica que la casa de la Barceloneta “és important perquè es l’única casa original del moment de construcció de la Barceloneta del segle XVIII que resta en peu al barri. Era un barri que tenia una fesomia molt particular respecte a la ciutat emmurallada. Tenia un traçat ortogonal, un únic model de casa, i, per tant, això li donava una uniformitat que el fa equiparable a molts dels barris d’aquest període barroc neoclàssic que es van construir a Europa.”

La rehabilitació de l’edifici posa en valor els elements arquitectònics de l’època barroca com el frontó triangular que corona l’edifici, les volutes que hi ha a les claus de portes i finestres, les marques d’illa a les cantonades i la coberta de teula. Per dins, la casa de la Barceloneta 1761 serà un equipament cultural modern que permetrà interpretar la història i l’evolució del barri. Durant la jornada de portes obertes, els visitants van poder veure-hi una reproducció de la primera pedra del barri, col·locada el 3 de febrer de 1753, i un conjunt de dibuixos obra de Jordi Ballonga, que permeten visualitzar com era el barri al segle XVIII, l’estructura interna de les cases i l’evolució de les alçades dels edificis al llarg del temps.

Ara les entitats culturals de la Barceloneta, aplegades en un grup de treball, estan elaborantpropostes sobre els objectius, usos i gestió del futur equipament cultural del barri que adreçaran a l’Ajuntament per dotar de contingut l’edifici recuperat.

El representant de l’Associació La Fraternitat-Barceloneta i membre de l’Associació de Veïns de la Barceloneta, Emili Garcia, es planteja “si la manera de gestionar i de proposar-li a l’Ajuntament és una gestió ciutadana a partir de les pròpies entitats. Per primera vegada, les entitats del barri es reunirien en una mateixa plataforma per col·laborar i treballar unitàriament.” L’objectiu és obrir la casa per a activitats culturals que se sumin a les exposicions permanents i temporals, ubicar l’arxiu popular de la Barceloneta, amb nombrosos documents i fotografies, i fomentar la recerca, documentació i interpretació de la història del barri.

SOS Monuments li dóna una distinció a l’avv l’Òstia

SOS Monuments  ha decidit donar-li la distinció Admiracions Conservades 2011 que aquesta Associació Defensa Cívica del Patrimoni Cultural, SOS Monuments atorga per la llarga trajectòria de defensa del Barri de la Barceloneta i del seu litoral, platges incloses, en diverses campanyes exemplars, des de la d’oposició aferrissada al Pla d’Ascensors fins a la de la construcció de l’Hotel Vela.

Un honor, és clar

I per això que és un honor, doncs cal seguir lluitant

Enllaç a BTV notícies parlant de la necessitat d’equipaments socials en temps de crisi.
O també podeu veure-ho a la pàgina per recuperar l’edifici del Segle XX

o als vostres carrers i places ;)

Col·locació de plaques a la “platja del Somosrrostro”

Us fem arribar aquesta convocatòria del grup ciutadà que ha impulsat la recuperació de la memòria del barraquisme a Barcelona:

Benvolguts amics 

Dimecres que ve a les 11.30 del matí es col·locaran les plaques de “Platja del Somorrostro”  i s’anunciarà la futura col·locació dels monòlits commemoratius dels barris de barraques. Serà en la rampa que baixa a la platja des del Passeig Marítim de la Barceloneta, prop de l’Hospital del Mar i enfront de l’edifici del Parc de Recerca Biomèdica.  Ens agradaria molt comptar amb la vostra presència. Adjuntem invitació. 
Hi haurà l’alcalde i esperem que moltes de les persones que van viure al Somorrostro.
Ja li direu a tota  les persones que creieu que els pot agradar assistir a aquest acte, que és el resultat de la petició ciutadana a la qual vau donar suport des de la vostra entitat.
Una abraçada
Mercè Tatjer, Alonso Carnicer, Sara GrimalOriol Granados, Custodia Moreno, José Molina, Jordi Giró, Rafel Usero   
Comissió ciutadana per la memòria dels barris de barraques de Barcelona

Barraques, la ciutat oblidada a TV3 
Mercè Tatjer explica el barraquisme

La ‘fille’ del milicià

PAS ENDAVANT EN LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Un historiador troba la filla del militant del POUM a qui la Barceloneta va dedicar un carrer durant la guerra i de qui s’ha pogut recuperar el rastre

El barri li ret avui homenatge

Divendres, 11 de març 

«La meva mare em parlava del meu pare, però només de les coses bones. M’explicava que era un home íntegre i valent», recorda Amada Pedrola en un català gairebé perfecte, amb marcat accent francès i una dolçor digna del seu nom. Així, Amada sabia des de nena que el seu «pare» havia estat milicià del POUM i que havia mort a la guerra, però no on, ni quan, ni com… Ha estat el jove historiador Dani Cortijo qui, 75 anys després, s’ha encarregat de tornar a Amada el seu passat: la història del seu pare, a qui mai va conèixer, i del seu país, on mai va viure -resideix a França des que la seva família es va veure obligada a travessar la frontera el 1939-, on aquesta tarda el barri del seu pare, la Barceloneta, li organitza un homenatge (biblioteca La Fraternitat, 18.30 hores).

La història de com Cortijo va desenterrar la memòria del jove milicià està plena de tantes casualitats com complicitats. «Potser és cosa del destí», apunta Pino Suárez, membre de l’Associació de Veïns L’Òstia de la Barceloneta i una altra de les artífexs del miracle. Tot va començar el 2008, quan Cortijo va tenir notícies de l’existència, en una façana llavors sense concretar de la Barceloneta, d’una pintada en honor a un milicià del POUM. Res més. Aquella pista va picar de tal manera la curiositat de l’historiador que va rastrejar el barri carrer a carrer fins a trobar la famosa pintada, ja gairebé esborrada, i en el moment precís en què la façana estava sent rehabilitada -primera casualitat-, amb el perill que això suposava per a la conservació de la vella inscripció, que recorda el nom que va rebre l’ara carrer de Sant Miquel durant la guerra civil, per rendir homenatge al milicià caigut al front.

El poble unit…

Al veure que el grafit corria perill, Cortijo va alertar el districte de Ciutat Vella, on no va rebre la resposta esperada. «Llavors vaig decidir contactar amb les entitats del barri, per fer pressió entre tots per salvar-la», explica l’historiador. Aquí és on entra en acció Pino, que en un cap de setmana va aconseguir reunir -i posar d’acord- la totalitat de les entitats del barri, tasca més que complicada en un moment de forta fractura veïnal. Però, fruit d’aquella pressió, historiador i veïns van aconseguir que l’Institut de Paisatge Urbà recuperés i protegís la pintada -a la cantonada amb el carrer d’Escuder- l’estiu passat.

Primer objectiu complert. Però Cortijo volia arribar més enllà. Ja sabia molt sobre qui havia estat Miquel Pedrola gràcies a hores de consultes en arxius i a entrevistes amb vells companys de batalla, però volia trobar, si n’hi havia, els familiars del marxista, «per tancar el cercle», recorda Cortijo, mentre mira extasiat Amada. «D’alguna manera és com si Miquel Pedrola també fos una mica el meu pare», se sincera emocionat.

Aquí va tornar a actuar la casualitat, si no la sort. «Em va trucar la meva cosina de Lleida dient-me que havien descobert la pintada del tiet i, per internet, vam contactar amb el Dani», explica Carmen Pedrola, neboda del milicià, que va aportar a Cortijo fotos i documentació sobre Miquel Pedrola, i una informació bàsica: que tenia una filla, Amada, i vivia a França.

En aquell moment, Cortijo, ajudat per Pino i per Carmen, es va posar en contacte amb l’ambaixada francesa per intentar contactar amb Amada, sense èxit, fins que el 28 de gener va rebre atònit el correu electrònic que més desitjava i que menys esperava. «Gràcies a una amiga vaig saber que a Barcelona estaven investigant sobre el meu pare. Vaig posar el seu nom a Google, vaig trobar el contacte del Dani i aquí em teniu», revela Amada, que fa una setmana que és a la Barceloneta i ja sembla una més del barri. Fins i tot es planteja llogar-se un pis vora la platja.

Aquesta tarda, en l’acte d’homenatge, no estarà sola. Miquel Pedrola també té dos néts: Elisabeth Michèle i Alain.

Notícia extreta de El Periodico 

La notícia al Avui 
La notícia al Punt
Noticias .com
I ABC

Trobada amb Amada Pedrola

Avui 11 de març ve a la Barceloneta Amada Pedrola i Valero, la filla pòstuma del milicià Miquel Pedrola, mort al front d’Aragó l’any 1936. La trobada d’Amada Pedrola amb la seva família paterna tindrà lloc a la Biblioteca de La Fraternitat a les 18.30 h. L’acte comptarà també amb Dani Cortijo, l’historiador que ha dut a terme la investigació del cas Pedrola juntament amb Pino Suárez i els veïns de la Barceloneta que s’han unit per conservar la pintada.

Amada Pedrola va ser localitzada a la ciutat de Limoges (França) el passat 28 de gener, quan Dani Cortijo va rebre un mail en què la mateixa Amada es mostrava impressionada per tot el que s’havia fet al barri per preservar les lletres de la pintada. La filla pòstuma de Miquel Pedrola, absolutament commoguda, ha mostrat molt d’interès per conèixer aquells que s’han mobilitzat per mantenir viva la memòria del seu pare: “vull tornar a Barcelona i espero trobar-me amb una part del meu passat”. Pedrola explica que la seva mare, Maria Valero, li havia parlat del seu pare, li deia que havia estat molt valent, “però mai hagués pensat que encara seguís viu el seu record”.
 

Segons Cortijo “trobar la filla de Miquel Pedrola ha estat una gran emoció per ambdues parts i el colofó perfecte per acabar de tancar la investigació” Recorda Dani Cortijo que “ha estat una llarga recerca en què es partia gairebé des de zero, no hi havia gaires dades de Miquel Pedrola ni molt menys es tenia constància que tingués cap fill o filla”. 

Ja feia un parell de mesos que Cortijo i Suárez juntament amb els veïns de la Barceloneta i la neboda de Pedrola, van posar-se en contacte amb l’ambaixada
francesa per tal de localitzar Amada Pedrola, amb qui mai havien tingut cap contacte. Finalment va ser una estudiant francesa que realitzava una tesi sobre les dones del POUM qui, a través del blog altresbarcelones.com, es va assabentar del rebombori ocasionat a la Barceloneta arran de la pintada. Aquesta va avisar Amada Pedrola de tot el que havia passat els darrers dos anys al voltant de la figura del seu pare. 


El cap de setmana del 5 i 6 de març Amada, serà acompanyada per Cortijo, Suárez i la seva cosina Carmen en un viatge de la Barceloneta al front d’Aragó per conèixer els escenaris dels últims dies de vida del seu pare.

TROBADA AMB AMADA PEDROLA I VALERO

 — >Divendres 11 de març 2011 18:30 Biblioteca La Fraternitat c/ Comte Santa Clara 8 (Barceloneta), BARCELONA
PARTICIPANTS:
- Ma. Pino Suárez (historiadora i veïna de la Barceloneta) 

- Dani Cortijo (historiador iniciador de la recerca) 
- Carmen Pedrola (neboda de Miquel Pedrola)
- Amada Pedrola (filla de Miquel Pedrola)

La trobada és oberta a tothom i comptem amb vosaltres, veïns. Es farà un passi de vídeos, hi haurà una exposició i finalitzarà amb un pica-pica.
Barcelona, 25 de febrer de 2011

:: 1937 Es fa un homenatge a Miquel Pedrola a la Plaça de la Barceloneta i es canvia el nom del carrer Sant Miquel pel de “carrer de Miquel Pedrola” en honor seu. 

:: 1939 En acabar la guerra civil, els franquistes cobreixen la pintada per tal d’esborrar qualsevol marca republicana.


:: 2008 Dani Cortijo redescobreix la pintada “carrer de Miquel Pedrola”. S’inicien les mobilitzacions per rehabilitar la pintada, ja que corre perill de perdre’s a causa de les obres de la façana del mateix edifici.


:: 2009 TV3 emet una peça sobre la pintada. Carmen Pedrola (neboda) s’assabenta de l’existència de la pintada i la mobilització veïnal i aporta nova informació al cas, com la de l’existència d’una filla. 


:: 2010 Rehabilitació de la pintada i acte d’homenatge a Miquel Pedrola.
 

:: 2011 Es localitza la filla de Miquel Pedrola, Amada Pedrola, que aporta nova informació al cas: Maria Valero, la mare i promesa de Miquel Pedrola va morir el maig de 2010.

:: 11/3/2011 LAFAMÍLIA PEDROLA ES RETROBA A LA BARCELONETA AMB LA FAMÍLIA I ELS VEÏNS QUE HAN RECUPERAT LA MEMÒRIA DE MIQUEL PEDROLA.

La pintada de Miquel de Pedrola.

Per la fi de la impunitat del franquisme

ACTE PÚBLIC

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Divendres 18 de juny a les 19.30h al passeig del Born de Barcelona

Intervindran:

* Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)

* Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura

* Diego Paredes Manot, germà de ’Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme

* Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura

* Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme

>> Acompanyament musical de La Portàtil FM

>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

MANIFEST

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

  • La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.
  • Més de 130.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.
  • L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitat del Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.
  • La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).
  • Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.
  • També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.
  • Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

  • Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
  • Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
  • Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
  • Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
  • Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
  • Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
  • La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.

Josep Maria Huertas Claveria: “Juan Antonio Samaranch”

Article del Huertas:
“Joan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver”, li va dir Juan Antonio Samaranch a l’escriptor Joan Llarch a La Curullada, un poblet de la Segarra on tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60 Divisió republicana que manava el dirigent comunista José del Barrio. I és que Samaranch ha tingut algunes vegades una irresistible tendència a fugir quan les coses van mal dades, com també va passar el 1977. Fracassat el partit Concòrdia Catalana en el seu intent de treure algun diputat a les primeres eleccions democràtiques, va aconseguir ser anomenat ambaixador a Moscou i va posar terra pel mig.
Juan Antonio Samaranch Torelló va néixer a Barcelona el 17 de juliol de 1920, un dia que sempre va considerar providencial. Setze anys després, Franco es revoltava contra la República; el 17 de juliol de 1973 seria anomenat president de la Diputació de Barcelona i exactament quatre anys més tard deixaria el càrrec per anar d’ambaixador a l’aleshores URSS, i el 16 de juliol de 1980 va ser anomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI).

El pare de Juan Antonio era un industrial tèxtil que tenia l’empresa Samaranch a Molins de Rei, empresa que faria aigües durant la crisi dels anys setanta. El jove va estudiar el que aleshores deien comerç i va esdevenir professor mercantil. El van cridar a fer de soldat als 18 anys, però es va fugar i va passar al bàndol franquista. El 1946 va caure malalt de tuberculosi, però es va curar i es va dedicar més a l’esport que als estudis. Va fer alguna vegada de boxejador, però on realment va fer-se un nom va ser com a jugador d’un esport poc conegut, el joquei sobre patins, del qual va esdevenir seleccionador nacional. Espavilat, va aconseguir el 1952 muntar un campionat nacional de joquei a Barcelona. Amb els seus amics Juan Vilà Reyes i Federico Gallo tenia tres coses en comú: parlaven sempre en castellà, volien fer carrera dins el règim franquista i eren de l’Espanyol.

Samaranch tenia a més fama de faldiller. El 1955 va ser anomenat regidor de l’ajuntament de Barcelona, però en prendre possessió el governador civil del moment, Felipe Acedo, li va dir: “Joven, a mí los concejales me gustan casados” i, sempre obedient amb el poder, es va casar l’1 de desembre d’aquell any amb María Teresa Salisachs a la catedral de Barcelona. Va començar a valorar molt la informació i es va envoltar d’una colla de periodistes, i també va alternar als cercles de Madrid on es va fer amic del marqués de Villaverde, el gendre de Franco, fins al punt que el dictador el va fer anomenar delegat nacional d’Esports el 1966. Esport i política sempre han estat una bona combinació en la vida de Samaranch.

El 1967 era ja procurador en Corts, mentre es dedicava a participar en empreses immobiliàries amb un toc d’especulació, des de la construcció del barri de Ciutat Meridiana fins l’avortat projecte de fer una ciutat de vacances a la platja del Prat, on tenia interessos el banquer Jaume Castell. El 1973 Samaranch va esdevenir president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar quatre anys, en el qual el va sorprendre la mort de Franco (“soy franquista ciento por ciento”, va dir en aquell moment). Llest com la fam, va veure que un futur polític no era possible, i va anar a la URSS a llaurar-se un futur paraesportiu aconseguint els imprescindibles vots dels països aleshores comunistes per ser anomenat president del COI.

Com han dit alguns, el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17, però d’octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual en ell, tan supersticiós com el d’intentar que els fets importants de la seva vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16 de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l’Ajuntament de Lausana, la ciutat del COI, es va oposar a una petició per que fos declarat ciutadà d’honor pel seu passat franquista. L’Ajuntament de Barcelona li havia donar, en canvi, la medalla d’or de la ciutat uns anys abans.

Article extret de Prendre la paraula

MIQUEL PEDROLA UN MILICIANO VECINO DE LA BARCELONETA

Según parece la pintada de Miguel Pedrola al fin será restaurada aunque muy bien no sabemos cuándo. El historiador Daniel Cortijo recorriendo un día el barrio en su busca al tener conocimiento de su existencia la encontró, y poco a poco y con la ayuda de especialistas Pedrola pasó de ser una pintada a ir tomando forma, a ser un personaje vecino de la Barceloneta, por lo que es importante que conozcamos y sepamos quién era y como era este personaje que forma parte de la memoria histórica y local de nuestro barrio. Daniel Cortijo acaba de publicar un libro «Històries de la Historia de Barcelona» en el que dedica unas páginas a este miliciano y vecino del barrio. A continuación haré un resumen de estas páginas para que se conozca un poco más a este joven nacido y crecido en la Barceloneta:

Miquel Pedrola era un chico de la Barceloneta. Su padre, llamado también Miquel Pedrola era muy conocido en el barrio y en general en Barcelona porque era un popular actor cómico. Miquel pasó su infancia en el barrio, empezando a interesarse por la política a los 16 años. Colabora en las juventudes del Bloc Obrer i Camperol pero muy rápidamente y debido a su gran carisma y a sus dotes como orador, sus compañeros lo proponen como miembro del Comité Ejecutivo en el segundo Congreso de las Juventudes Comunistas del BOC en 1933 para en 1935 formar parte del Comité Ejecutivo del POUM (Partido Obrero de Unificación Marxista). Durante aquellos años, Pedrola recorrió numerosos lugares de Cataluña participando en mítines.

El 30 de enero de 1936, cuando la derecha presidía el gobierno de la República, Pedrola denuncia en un mitin en Tarrasa la represión ejercida sobre el pueblo asturiano después de la insurrección del 1934, siendo detenido.

Cuando el 18 de julio de 1936 estalla la guerra contra el gobierno de la República, entre los jóvenes del POUM que frenan el paso de los golpistas estaba Pedrola. El día 24 marcha al frente con los anarquistas de la columna Durruti, siendo los primeros milicianos catalanes en el frente.

El 31 de agosto la Centuria Pedrola (el POUM formaba parte de la columna Lenin, dividida en centurias, Miquel Pedrola tenía su propia centuria) fue destinada a la línea de fuego de las afueras de Osca (Zaragoza). El 7 de septiembre en el Molino Palacín de la localidad de Las Casetas de Quicena se inicia un combate durísimo entre falangistas y milicianos, produciéndose muchas bajas, entre ellas la de Miquel Pedrola.

El 10 de septiembre, en la sede principal del POUM, el teatro Principal de la Rambla, se instala la capilla ardiente de Miquel y cuatro milicianos más muertos en combate en el frente de Aragón, desfilando mucha gente ante los féretros. A las 5 se inicia una gran ceremonia hasta el cementerio recorriendo la comitiva fúnebre las Ramblas, Plaza de Cataluña, calle Fontanella, Vía Layetana, Paseo Colón hasta el edificio de la Aduana donde desfiló toda la comitiva ante los féretros. Después de guardar un minuto de silencio, se disparó una salva en honor de los fallecidos y se tocó «La Internacional». Según La Vanguardia.

Los compañeros de Miquel Pedrola decidieron rebautizar una de las calles del barrio en su honor. Por motivos prácticos escogieron la calle de Sant Miquel, tapaban el «Sant» en todas las placas y escribían «Pedrola» debajo de «Miquel». En algunas de las paredes de la calle, cómo donde está la pintada, en Sant Miquel 45, escribieron «carrer de Miquel Pedrola».

El 13 de octubre de 1936 se le dedicó un homenaje con una obra de teatro y un concierto en el barrio de la Barceloneta en un acto multitudinario organizado por la Juventud de la Unión de Cooperadores.

La mañana del 21 de febrero de 1937 se organiza una gran ceremonia en la plaza de la Barceloneta para conmemorar el cambio oficial de nombre del carrer de Miquel Pedrola a la que asistieron numerosos vecinos, amigos y camaradas del joven combatiente. Delante de la iglesia se montó una tarima, decorada con grandes banderas con las caras de Germinal Vidal, Lenin y Miquel Pedrola, interviniendo muchas personalidades que elogiaron al joven miliciano.

Con la llegada del franquismo, las placas de la guerra civil desaparecieron y las pintadas se cubrieron con una nueva capa de pintura. Con los años, aquella historia pasó al olvido. Pero después de mucho tiempo, la pintura franquista comenzó a saltar de la fachada del edificio de la actual calle de Sant Miquel 45 dejándola al descubierto. Gracias a la presión vecinal se ha conseguido conservar las letras aunque hace cerca de un año que se está reclamando su protección con una capa de fijador y que se ponga una placa. Como dice Daniel Cortijo, al fin y al cabo Miquel Pedrola ha podido salvarse de la desmemoria y este historiador ha podido dejar constancia de esta historia en su libro.

Es interesante señalar que una calle del pueblo de Tierz, en la misma zona donde murió Pedrola, se llama «calle de la Barceloneta».

Mª del Pino Suárez