Tagged: solidaritat

Sardinada i Cadena humana, envoltem el Moll d’Espanya, defensem el Port Vell

Una nova reforma que privatitza l’espai públic: la reforma del Port Vell promoguda per Salamanca Investment i l’Autoridad Portuària de Barcelona, amb el suport incondicional del Regidor d’Hàbitat Urbà, Antoni Vives.

Els projectes Eurovegas, Hotel Vela i la reforma del Port Vell són cares d’una mateixa moneda que pretén convertir la ciutat en un parc temàtic dirigit a una classe d’alt nivell adquisitiu. Projectes que generaran ghettos per a superrics. La reforma del Port Vell acabarà amb la cultura marítima de Barcelona. De l’obertura de la ciutat al mar a la creació d’un ressort per a elits econòmiques, tancat, inaccessible.

Com fa 25 anys, tornem a defensar un port ciutadà, al servei dels veïns i veïnes que vivim a Barcelona. I ho fem amb la nostra creativitat a la cadena humana i compartint l’espai públic amb la sardinada. Front a projectes avars que només busquen el benefici i gaudi d’uns pocs, la generositat dels que habitem aquesta ciutat.

Si fa 25 anys amb la lluita es van guanyar espais per a la ciutat, ara toca tornar a reivindicar un espai públic que és de tots. Perquè sí que es pot. #SíSePuede

I perquè no ens creurem els seus arguments de misèria que ens prometen llocs de feina, quan ni tan sols els seus números quadren. Perquè ja ens els van prometre amb l’Hotel Vela i no va ser així. La ciutat té memòria, i la volem conservar; la volem conservar per a construir el nostre futur. Un futur de totes.

En contra de la privatització de l’espai públic. No a una reforma que beneficia a uns pocs privilegiats.

Per un port ciutadà i la defensa de la cultura marítima i pesquera del Port Vell.

Dissabte 21 de juliol tots i totes al Moll d´Espanya a les 12.00hs!

Si vols saber de què va la reforma i quins perill té: mapa divulgatiu. Si no el veus bé, clica aquí

Torneig de Ping-Pong per la dació!

L’AV L’Òstia organitza un torneig de ping-pong per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de la dació en pagament, contra els desnonaments i pel lloguer social.

Per inscriure’s al torneig pots enviar un mail a:[email protected] o una hora abans al lloc on es celebrarà el torneig.

També et pots inscriure els dimarts i dijous de 18 a 20hs al carrer Pescadors 49, on també pots signar per la ILP.

Premi del sorteig amb la col.laboració de la Plataforma d’Afectats per la hipoteca (PAH): Llibre “Vides hipotecades” per Ada Colau i Adrià Alemany.

Així mateix, es recolliran signatures els diumenges de juliol i agost a partir del 15 de juliol al Passeig Joan de Borbó i Almirall Cervera de 10 a 12hs.


Esdeveniment a facebook

Concentració “Diguem ‘no’ a €uroVegas”

Són projectes que responen a la mateixa lògica, com a part de la plataforma Defensem el Port Vell no podem deixar de tenir tota la solidaritat amb la plataforma i amb la seva oposició a l’Eurovegas.

Al barri hem quedat a les 18 a la Repla per anar cap a allà. Stop ciutat màfia!

  • QuanDiumenge, 17 de juny, a les 19h
  • OnPlaça Sant Jaume, Barcelona
  • Què? Concentració de protesta

Metro Jaume I o Liceu.

Us convidem a venir de verd i/o a portar eines, aixadelles, flors, i carxofes!!!

Cartell per difondre aquí.

Es prega difusió!

Presó per a la secretària d’organització de CGT- Barcelona

FELIP PUIG AUGMENTA EL SEU NOMBRE D’HOSTATGES

Dimecres 25 d’abril, la Jutgessa del Jutjat d’Instrucció nº 23 de Barcelona ha decretat presó sense fiança per la Secretària d’Organització de la CGT-Barcelona amb els càrrecs d’incendi, subsidiàriament de danys, coaccions, delicte de desordres públics i delicte contra els drets fonamentals.

La CGT considera que estan donant resultat les pressions polítiques, tant al jutjat com a la fiscalia, ja que la fiscalia considera que una persona sense antecedents penals, amb domicili fix, feina fixa i una filla que viu amb ella té risc de fuga i de reincidir abans fins i tot de ser jutjada i condemnada. Aquests barems no s’apliquen als banquers, ni als polítics investigats per la fiscalia anticorrupció, als que es deixa en llibertat. Realment ens qüestionem l’anomenada “independència judicial” respecte a la resta de poders dins d’un mal denominat “estat de dret”.

Des de la CGT considerem que no hi ha cap motiu que justifiqui la seva detenció i, encara menys, el seu ingrés a la presó, cosa que suposa un clar abús de poder i una violació del dret a no ser privat de llibertat.

No calia un circ mediàtic com el muntat pels Mossos d’Esquadra, necessitats d’intentar donar exemple detenint i reprimint a persones i organitzacions que protesten i qüestionen el sistema sense ser canalitzades pels “agents socials autoritzats i ensinistrats”.

Els afiliats i afiliades de CGT anem amb la cara descoberta, no amaguem les nostres accions, les considerem justes i sense perill per a la integritat de ningú, per tant descartem que els Mossos d’Esquadra hagin de investigar gaire per saber què fem o què deixem de fer.

La CGT ens preguntem quan hi haurà una fiscalia especial que investigui als banquers, polítics corruptes i empresaris que han creat una crisi que estan duent a milions de persones a l’exclusió social i la misèria. Quan hi haurà una web amb totes les fotos dels delinqüents de guant blanc que són tractats com a senyors pels poders públics? Quan hi haurà una web amb les fotos dels mossos que han mutilat amb boles de goma i colpejat a cops de porra ciutadans?. Senyor Puig, això sí que és violència i vostè sempre la justifica.

Considerem que aquest empresonament és una venjança per part del govern de la Generalitat i el seu cos armat. No han pogut assimilar que el dia de la Vaga General al matí, la CGT amb altres organitzacions, aglutinéssim a més de 15.000 persones recorrent el centre de la ciutat i a la tarda més de 50.000. El que es pretén és provocar la por entre la ciutadania, perquè no ens mobilitzem i acatem les polítiques econòmiques sense dir ni piu i per això necessiten crear una imatge de violents totalment prefabricada des d’alguna oficina.

La CGT, que no quedi dubte, seguirem sortint al carrer i protestant igual que van fer els nostres avis, per defensar la llibertat i una societat més justa, seguirem lluitant contra les injustícies, no permetrem que ens porteu a les condicions laborals i socials del segle XIX com esteu pretenent entre els banquers i els polítics.

PROU REPRESSIÓ. LLIBERTAT IMMEDIATA PER LA LAURA

 

en contra de la pujada abusiva de les tarifes del transport públic

Us reproduïm el comunicat de la FAVB, al que ens sumem.

 

Des de la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) volem expressar el nostre rebuig i preocupació per les noves tarifes de transport públic aprovades pel Govern català.

La T-10, l’abonament que representa el 70% dels títols de transport venuts, puja un euro, un 12% davant d’un IPC previst del 3,4%, i el preu de la T-50/30 puja un 10%, mentre que les rebaixes de preu arriben només a les tarifes socials o als títols menys venuts, com la T-mes o la T-trimestre. L’encariment de la T-10 des del 2002 ja supera el 15% i, en lloc de millores en el servei, ja es va anunciar la disminució de les freqüències a totes les línies i la paralització de part de la construcció de la Línia 9.

Aquest increment de tarifes i de retallades als serveis ve a sumar-se als anuncis de les pujades als preus d’altres serveis bàsics (aigua, llum, possible repagament sanitari…) i a la situació general de pèrdua de poder adquisitiu, endeutament o atur en què es troba bona part de la població. Això revela, a més, un engany, ja que el Conseller de Territori i Sostenibilitat va dir que la T-10 no arribaria als 9 €. Una insensibilitat social que de ben segur acabarà tenint conseqüències.

L’argument de la Generalitat que el viatger assumeixi un percentatge superior del cost del bitllet (del 42,2% al 47,1%) sembla voler oblidar que l’usuari ja està sufragant el cost amb els seus impostos, i que el transport públic, com correspon a la seva categoria de pilar de l’Estat del benestar, hauria de rebre més finançament públic per fer-lo més assequible a les persones amb menys ingressos, ja sigui amb partides pressupostàries superiors o obtenint més ingressos a partir del transport privat.

Ben al contrari: l’anunci es fa en paral·lel al de les noves tarifes i condicions a les autopistes, cosa que posa de relleu el tracte de favor cap als usuaris d’un transport més car i contaminant respecte als usuaris del transport públic.

La incorporació dels descomptes per als vehicles amb alta ocupació o ecològics es fa a la vegada que s’anuncia la bonificació als que més utilitzen les autopistes, i els increments de tarifes als peatges són menors que els del transport públic: un 5,4% als vehicles lleugers respecte al 7,8% de mitjana als títols de transport públic.

Però, a banda d’afavorir els usuaris freqüents de les autopistes -un concepte ben discutible quan la Generalitat manifesta prioritzar el transport públic- la consideració de la recurrència en l’ús d’aquesta infraestructura, i per tant amb dret a rebaixa de tarifes (16 vegades al mes), no és ni de lluny el mateix barem amb el qual es considera un usuari freqüent del metro (més de 50 viatges al mes). Per acabar d’arrodonir-ho, al primer se’l bonifica amb descomptes del 30%, al segon amb descomptes menors al 2% en títols ja de per si molt cars.

En aquestes circumstàncies, la disminució dels preus de les tarifes socials queda diluït: la baixada del 12% en el preu de la T-jove o l’ampliació de la T-12 fins als 16 anys són mesures positives, però que es manifesten del tot insuficients davant dels increments de la resta de tarifes, per no citar el descompte del 50% pels aturats… sempre que superin, això sí, els 50 viatges al mes (descomptes en la T-trimestre).

Davant d’aquesta situació, la FAVB continua apostant pel transport públic, un transport sostenible i al servei de tothom, font d’equitat social i un dels serveis públics més importants a la nostra ciutat, i es manifesta totalment en contra d’aquesta pujada abusiva de tarifes, més encara en el context de crisi actual.

Barcelona, 20 de desembre de 2011

La notícia de la pujada de preus a El Periodico

El precio de la T-10 de Barcelona sube un euro

La Autoritat del Transport Metropolità aprueba un aumento del 12% del título de transporte más utilizado

La Generalitat decide también cambiar el modelo de peajes, que incluye un incremento del 5,4% en las barreras

La T-10, el título más utilizado en el área metropolitana de Barcelona, subirá un euro. A partir del 1 de enero costará 9,25 euros, lo que supone un aumento del 12% respecto de los actuales 8,25 euros. La Autoritat del Transport Metropolità (ATM) ha aprobado este lunes este encarecimiento –que EL PERIÓDICO avanzó el pasado 24 de noviembre– y también las tarifas del resto de los títulos de transporte, que experimentarán una subida del 7,8% de media, muy por encima del 3% del IPC sobre el que se suelen aplicar las revisiones de los precios al comenzar el año.

La Generalitat explica este importante incremento por la necesidad de que el viajero asuma un porcentaje mayor del coste del billete. Actualmente los clientes sufragan el 42,2% y con los nuevos importes pasarán a abonar el 47,1%. El objetivo es tender a que las administraciones (Govern, Estado y ayuntamientos) paguen el 50% y los pasajeros el resto.

 llegeix la notícia sencera ...

 

I una associació que es compromet a pagar les multes per impagament de billet:

http://www.memetro.net/

Desallotjament d’habitatge 18N i concentració de rebuig

Des de l’avv l’òstia mostrem el nostre rebuig a l’actuació policial amb l’aval dels poders públics de desallotjar a les famílies que havien ocupat l’habitatge 18N, i exigim que es prioritzi la funció social de l’habitatge i els drets socials fonamentals per sobra de la propietat privada.

Els efectes de la crisi estan afectant a les famílies més vulnerables, mentre els bancs i grans  promotors immobiliaris no estan assumint cap responsabilitat. En el cas de l’habitatge, ens trobem amb que els recursos hi són, però hi ha una manca total efectiva de voluntat política de fer una redistribució justa i equitativa d’aquests recursos. És per això que pensem que aquests casos, la desobediència civil és l’única via per evitar les injustícies de la justícia formal, i exercir un repartiment equitatiu de la riquesa, enlloc d’haver de barallar-nos entre veïns per la misèria, tal i com promou l’administració pública amb les retallades a serveis socials, i la disminució de recursos per atendre a famílies en situació d’urgència.

Per això, fem una crida a sumar-se a la concentració de rebuig d’avui a les 19 davant de l’Habitatge18N , c/hostafrancs 3.

També pots signar aquesta petició

 

Cap veí/veïna fora del barri!
L’habitatge és un dret, no un luxe

 

 

Obra Social La PAH. ¡Nueva Campaña!

Durante los más de dos años y medio de existencia de la PAH hemos hecho todo lo posible para frenar los desahucios.
Frente a una ley injusta que permite a las entidades financieras echar a las familias de sus casas al mismo tiempo que les sigue reclamando buena parte de la deuda de por vida, hemos agotado las vías judiciales y administrativas para defender los derechos más básicos:
  • Hemos intentado negociar con cajas y bancos para que aplicaran la dación en pago y dejaran permanecer a las familias en régimen de alquiler social.
  • Hemos intentado lograr justicia a través de los tribunales.
  • Hemos intentado cambiar la ley en el Congreso.
  • Hemos intentado que los ayuntamientos defiendan a sus ciudadanos impidiendo los desahucios por motivos económicos.
No ha sido en balde. Hemos puesto el problema en la agenda política y en algunas ocasiones hemos logrado pequeñas grandes victorias: daciones en pago, posponer decenas de desahucios, familias realojadas en régimen de alquiler asequible, decenas de mociones de ayuntamientos que se han sumado a la exigencia de cambiar la ley.
Sin embargo, en demasiadas ocasiones una y otra vez hemos topado con la arrogancia de las entidades financieras, con la injusticia de una ley que sobreprotege a los bancos y con la cobardía de unas administraciones que no se atreven a poner límites a la avaricia del sector financiero.
Así que: Ante la creciente oleada de desahucios. Ante la dramática situación en la que se encuentran centenares de miles de familias. Ante unas administraciones públicas sin voluntad política para dar respuesta a una  situación de auténtica emergencia habitacional. Ante un Estado fallido incapaz de garantizar los derechos más elementales  y de atajar la sangría de desalojos que se producen cada día (más de 240 en todo el Estado). Ante unos poderes públicos que anteponen los beneficios de la banca a la solvencia y supervivencia de las personas. Ante la actuación antidemocrática y caciquil de PSOE y PP que  bloquean  en la mesa del Congreso la ILP sobre dación en pago retroactiva, moratoria de desahucios y  alquiler social promovida entre otras organizaciones por la PAH. Ante a los nuevos dispositivos que pretenden desactivar las concentraciones ciudadanas contra los desahucios, la PAH quiere gritar alto y fuerte que:  Ni las multas, ni las sanciones administrativas, ni el intento de criminizalización del movimiento, ni las fechas abiertas emitidas por algunos jueces con el objetivo de impedir las concentraciones, ni las actuaciones policiales que a traición se presentan horas antes de la establecida por el juez para hacer efectivo el desahucio, lograrán detener el movimiento ni acallar nuestras voces.
Ante nuevos escenarios, nuevas y mejores estrategias. La PAH lanza su nueva campaña. Una campaña que estamos convencidos marcará un punto de inflexión. Una campaña que persigue la reapropiación ciudadana de aquellas viviendas vacías en manos de entidades financieras fruto de ejecuciones hipotecarias. De manera que en aquellos casos en que las concentraciones ciudadanas no consigan paralizar los desalojos la PAH apoyará y dará cobertura a las familias para que no se queden en la calle. El objetivo es triple : Primero, recuperar la función social de una vivienda vacía  para garantizar que la familia no quede en la calle. Segundo, agudizar la presión sobre las entidades financieras para que acepten la dación en pago. Y tercero, forzar a las administraciones públicas a que adopten de una vez por todas las medidas necesarias para garantizar el derecho a una vivienda.

La Campaña “Obra Social la PAH” nace para hacer efectivo el Derecho a una vivienda digna recogido en el artículo 47 de la C.E., en el artículo 25 de la Declaración Universal de los DDHH así como en el artículo 11 del PIDESC (Pacto Internacional de Derechos Económicos Sociales y Culturales) y sistemáticamente vulnerado por el Estado Español.

Web de la PAH

Video a TV3 de la primera reapropiació


La PAH a twitter @La_PAH


i a facebook

Constitució, dèficit i drets socials

Davant les manifestacions ciutadanes i les crítiques de diverses organitzacions socials i sindicals contra l’acord aconseguit pel Govern i el Partit Popular per introduir en la constitució espanyola i en una llei orgànica límits al dèficit i a l’endeutament públics, l’Observatori DESC creu convenient fer les següents consideracions:

1. La imposició de límits al dèficit i a l’endeutament públics no són dogmes aplicables en qualsevol circumstància. Són instruments de política econòmica que poden servir a finalitats diverses. Poden contribuir al sanejament econòmic si s’acompanyen, per exemple, de polítiqués fiscals social i ambientalment progressives o d’un combat ferm contra l’endeutament especulatiu del sector privat. Però en un context com l’actual, en el qual cap dels grans partits impulsa aquestes mesures, el més probable és que acabin servint a objectius menys nobles: la privatització de serveis públics, la retallada de drets dels més vulnerables i a reduir dràsticament l’autonomia política i financera de les comunitats autònomes i els municipis.

2. Aquesta última hipòtesi no és una mera especulació. La reforma constitucional i legal acordada pels partits majoritaris no és una proposta nova ni simplement tècnica. És una proposta política que ja ha estat assajada en diferents països durant les últimes dècades, amb constatables conseqüències anti-socials i anti-democràtiques.

3. Consagrant el principi de l’Estat social i democràtic, bona part de les constitucions de postguerra van acceptar que els governs poguessin fer servir diferents instruments per ajustar-s’hi. El recurs a l’endeutament, combinat amb una pressió fiscal progressiva era un d’ells. Aquesta possibilitat no prefiguraba un programa econòmic específic. Simplement establia un marc constitucional ampli que els diferents governs podrien concretar segons l’orientació ideològica.

4. L’obsessió anti-dèficit i anti-deute i el bloqueig de polítiques fiscals mínimament progressives va ser la resposta de les tesis neoliberals a aquest model constitucional. Amb ella, es generava una forta pressió a favor de sortides privatitzadores, i de retallades socials i una major restricció dels marges d’actuació de les assemblees legislatives.

5. A partir dels anys 80 el sostre a la despesa pública es va inscriure en nombroses constitucions locals i estatals del món. En alguns casos, com a Califòrnia, als Estats Units, es van arribar a incloure límits a la potestat d’augmentar impostos. Aquestes mesures van tenir un paper decisiu en la posterior crisi i fallida de llurs economies.

6. A Europa, el Pacte d’Estabilitat i Creixement de 1997 va ser l’expressió per excel·lència d’aquesta tendència. De manera dogmàtica, va convertir l’obcecació anti-dèficit (no podia superar el 3% del PIB) i anti-deute (no podia superar el 60% del PIB) en una rígida cotilla que restringia l’àmbit de decisió dels Estats. La impossibilitat d’ajustar-se a directives tan estrictes sense provocar un caos social va fer que alguns d’ells, inclosos Alemanya i França, les incomplissin de manera selectiva, mentre imposaven privatitzacions i retallades en serveis específics. A la perifèria, els intents d’adequar-se a aquesta tàcita Constitució europea van adquirir rivets més dramàtics.
Grècia va optar per una política fiscal fortament regressiva, però toi i així va haver de falsejar els comptes públics. Espanya, per la seva banda, va encoratjar una irresponsable política de sobre-endeutament privat que els grans partits segueixen fomentant malgrat estar en el nucli dels problemes que pateixen actualment.

7. En absència de voluntat per controlar als mercats i per imposar una fiscalitat social i ambientalment justa, la proposta d’Ángela Merkel i Nicolás Sarkozy de reforçar els dogmes del Pacte, gravar-los en constitucions i lleis de l’eurozona i endurir les sancions per als incomplidors, no és una mesura neutra. Suposarà un recolzament a les sortides privatizadores a la cris i nou cop contra el constitucionalisme social i democràtic amb el qual els poders públics aspiren a dotar-se de legitimitat.

8. Aquestes mesures, en tot cas, no afectaran igual a tots els països on s’hi apliquin. Tindran un especial impacte a la perifèria de l’eurozona, on la vulnerabilitat social i productiva és especialment greu. En el cas espanyol, el govern i el Partit Popular han acordat imposar al conjunt de les administracions un sostre de dèficit del 0,40%. Així mateix, pretenen que el pagament dels crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions gaudeixi de prioritat absoluta. La concreció d’aquests objectius d’aquí al 2020 és, a més de irrealista, suïcida social i econòmicament. 


9. Tot i ser greu pretendre atorgar a aquestes reformes rigidesa constitucional, consagrar-les per llei orgànica no serà menys prejudicial. Si es duu a terme, de fet, els objectius de reduir el dèficit i el deute públic serien incompatibles, en qualsevol cas, amb la consecució de principis i drets bàsics contemplats a la Constitució de 1978, als Estatuts d’Autonomia i a nombroses Declaracions i Tractats internacionals en matèria de drets ratificats per l’Estat espanyol. D’entrada, comportaria, sobretot si es privilegia el pagament als creditors, com pretén la reforma, renunciar a objectius constitucionals com els de l’Estat social (art.1.1), la igualtat real i efectiva (art. 9.2) o l’autonomia política i financera de les Comunitats Autònomes i els municipis (*arts. 2, 140, 142 i 156).

10. La pretensió d’incloure, al costat dels objectius de reducció del dèficit, excepcions en cas de “catàstrofe natural, recessió econòmica o situacions d’emergència extraordinària que escapin al control de l’Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l’Estat” resulta un contrasentit. En primer lloc, perquè aquest escenari d’insostenibilitat social ja existeix en àmbits com el de l’habitatge, la salut, l’educació o el laboral, i les reformes no faran sinó agreujar-ho.

11. Les reformes pactades, en realitat, obligaran, en cas que es duguin a terme, a sacrificar no només els drets de la gent gran, dones i treballadors de tot tipus, sinó els d’unes generacions precaritzades que, tot i no haver votat l’actual Constitució, estan sent víctimes privilegiades de llurs límits i incompliments. En aquest context, l’obstinació en durles a terme o la negativa a discutir-les, si més no, en referèndum, només aguditzaran la impugnació que moviments com els del 15-M han llançat a l’actual règim polític i econòmic. I carregaran de raons als qui, com a Islàndia, exigeixen processos constituents capaços, no només de “calmar” els mercats, sinó de sotmetre’ls a lògiques genuïnament democràtiques que prioritzin els drets de totes les persones per sobre dels beneficis d’alguns pocs.

Article tret de la web del Observatori DESC

Gran concentración contra la reforma constitucional

Hemos visto como nos recortan sanidad, hemos visto como nos condenan a ser precarixs toda nuestra vida, hemos visto como nos dejan sin techo, hemos visto como nos dejan sin trabajo, hemos visto como salvan a bancos mientras arruinan familias, hemos visto como nos tergiversan el pasado, nos culpan del presente y nos hacen pagar por el futuro. Pero se acabó, NO veremos cómo reforman la Constitución sin tenernos en cuenta, nosotrxs decidimos.
Les hemos delegado el poder y nos dan razones para reclamar lo que nos corresponde.
¡UDS SON LOS MISMOS QUE NO QUISIERON TOCARLA EN 30 AÑOS Y AHORA NOS DICEN QUE ES “INMINENTE Y NECESARIO”, NO, NO EN NUESTRO NOMBRE!
Por ello y por todo aquello que nos sigue indignando llamamos a todos los pueblos, barrios y asambleas que quieran demostrar que ni paramos ni olvidamos, seguimos indignadxs.
Creado por agorabcn

Davant la reforma constitucional i les noves mesures antisocials, la CGT crida a la revolta social

Maig del seixanta-tweet

[text aparegut al llibre "les veus de les places" d'Icària editorial]

1. Comunicació i comunitat

Dir que la comunicació s’ha convertit en un element fonamental per la mobilització social és una banalitat. A més no és nou. Internacional Workers of the World, per exemple, atorgava una extraordinària importància a les vinyetes i còmics amb què propagava les seves reivindicacions.
L’expansió del moviment obrer no hagués estat possible sense els diaris dels sindicats i partits. Durant la guerra del 36, el cartellisme jugà un paper molt  rellevant. El 68 va necessitar de la vietnamita i altres formes de fer còpies. Què poden dir del Moviment del 77 i les ràdios lliures? Molts ens familiaritzarem amb les llistes de correu i Indymedia gràcies al moviment global i les contra-cimeres. Els blocs del “No a la guerra” i els SMS-passa-ho del 13M de 2004 van fer història. Moviments com el de VdeVivienda popularitzaren els correus electrònics virals i els fòrums d’Internet…
Una baula més de la cadena és la irrupció de les xarxes socials. Facebook és la que té més usuaris, més fidels i més tràfec, un portal que molts tenim incorporat a la nostra quotidianitat, i en què la credibilitat passa no per l’argument d’autoritat, sinó per cercles de confiança, per la visceralitat. I les places són visceralitat racional col·lectiva. Democracial Real Ya compta amb milers de seguidors a Facebook, que esdevé el seu espai de treball amb una dinàmica inclusiva, transparent, pública. Twitter ens porta l’exemple de Tahrir que tingué la seva rèplica a #acampadasol i #acampadabcn. Les lluites per la neutralitat de la xarxa i contra la Ley Sinde obriren un espai de mobilització i organització en xarxa, que si bé no funciona tant com a font d’inspiració al moviment, sí que dota d’eines i formes d’acció a una comunitat 2.0 que es sent empoderada a la xarxa, amb capacitat d’actuar. #LeySinde #noLESvotes #RedSoS #redneutral
Pot ser la novetat no està tant en el fet de considerar l’esfera comunicativa com a part destacada del moviment, sinó que aquest moviment és en sí mateix un moviment en xarxa, enxarxat. Interconnectat; en què web i organització analògica no es poden separar. La xarxa és un eina, un espai en què hi capiguem tots, no un fi. La peculiaritat d’aquest cas és la comunicació horitzontal, el trencament de l’estructura clàssica emissor-receptor. “Compartir” o “Retuitejar”, citant la via mitjançant la qual arriba la informació, personalitzant-la, seguint la lògica 2.0: aportant nous continguts. Ctrl+C, Ctrl+V.

2. L’assemblea del #15M és Twitter

Les assemblees presencials en cadascuna de les acampades són fonamentals. No només per qüestions logístiques, sinó perquè en elles, a través de les comissions, es tracen les línies de treball quotidianes i a mig termini. Suposen principalment un exercici de democràcia directa, massiu, transparent.
Però el sentit es crea majoritàriament a Twitter. Les etiquetes no només serveixen per ordenar el debat, sinó per apuntar línies comunes del sentir col·lectiu: #nonosvamos #notenemosmiedo #bcnsinmiedo #bcnsensepor #barriosdespiertos #puigdimissio #15msigue #aturemelparlament.
Segons Antonio Negri, es planteja en el moviment un nou model de representació.
“RT: @nosaltresoells: ningú no ens representa #movimentdel25 #29S”
Per una banda les xarxes, per l’altra, l’assemblea. Des de les assemblees en les places cèntriques sorgeix, en la xarxa, assemblees de barri de les grans metròpolis, de les petites ciutats, i pobles. Les idees van i tornen veloçment i de manera directa entre aquests espais.
L’organització des de la base constitueix per tant el recorregut i l’estructura de la “democràcia real”, més enllà de la política representativa. La xarxa ofereix una temporalitat immediata i respecte a l’organització/difusió espacial, les assemblees fixen la institucionalització del moviment (quan els tempos són més amplis).

  3. La xarxa no només serveix per a informar, sinó per mobilitzar i per a produir subjectivitat.

Els blocs, Facebook, Twitter, N-1, Flikr, Youtube, etc., no s’han limitat a explicar el que passava, sinó que han constituït en el motor de la mobilització i el lloc en què reconeixe’ns com a part d’alguna cosa; han estat el lloc en què hem passat del cabreig individual a la indignació col·lectiva i organitzada, per després, prendre les places, el carrer. El lloc en què conspirar, que vol dir, respirar juntes.
Ens sentim part del moviment, perquè contribuïm a crear-lo, difondre’l, fer-lo créixer, l’usuari d’Internet i l’indignat som la mateixa persona.
Aquesta comunicació en xarxa potencia la horitzontalitat, i fa que cada individuu es senti part d’una comunitat, amb la que ja ha contribuït amb difusió, modificació, expansió del contingut. Com diu el lema dels hackers “Copiar, pegar, poder modificar”. La forma de fer hegemònica a la xarxa és la cooperació, la lògica del software lliure, i aquesta no necessita d’una ideologia; sinó que es basa en el creixement per diversitat, en que cadascú aporti les seves habilitats per generar riquesa col·lectiva. Fer servir l’etiqueta #15M o ajudar a que sigui TT, fer-se fan d’una pàgina de Facebook contribueix a que els diferents usuaris sentin el comú. Trencar l’aïllament en xarxa i organitzar el malestar en l’esfera pública; virtual i analògica.

4.- No hi ha dicotomia entre barri i xarxa

El territori de politització està a tot arreu: en el barri, en la universitat, en la feina, en el teu grup de col·legues, això no ha canviat, la xarxa s’ha afegit a aquesta suma. I el barri és la manera senzilla de resumir això.
La xarxa també és al barri, el barri també és a la xarxa. “Treballem en xarxa i fem servir la pared del mercat com un mirall d’eixe treball, com un plafó col·laboratiu”, intervenció en la primera assemblea de barri de La Barceloneta. Tot suma. No hi ha per què triar entre la política de barri i la política a Internet, perquè aquesta tria ja no és possible.
L’esperit del #M15M és col·laboratiu, les diferències i la diversitat sumen, no resten. Tot hi cap, amb matisos; no hi ha lloc per trolls. En el barri, la xarxa es presenta com un espai més en què potenciar la intergeneracionalitat. A la xarxa no tenim edat. La combinació xarxa-places és una mutació del boca- orella, del retuit, del traspàs de la informació en el mercat municipal: del vermut al xat del facebook.
Les places funcionen com a àgora pública, la xarxa és esfera pública en sí mateixa. Si fa temps dèiem que la cultura popular i la cultura lliure beuen de lògiques similars -compartir, nutrir-se de la intel·ligència col·lectiva, trencar tabús…-, amb el moviment del 15M trobem un altra intersecció entre xarxa i carrer. La xarxa inclou a les persones que no poden estar presencialment en les reunions, nonomés s’informen, sinó que contribueixen. L’acció a l’espai públic es concreta a la xarxa. És una simbiosi que reprodueix la comunitat veïnal en una esfera pública metropolitana i global. La xarxa no té fronteres, als nostres barris no les volem.

5.- “Ells tenen el Cuní(ll), nosaltres l’ocellet #twitter #bcnsensepor via @MercePrekaria

A la primera hipòtesi hem dit que la xarxa no ha estat un mitjà de comunicació, sinó un eina de subjectivació. Però evidentment la contrainformació a temps real ha jugat un paper central en les acampades. L’exemple més clar és l’intent frustrat de desallotjament d’#acampadabcn.
El 27 de maig la convocatòria d’anar a la plaça es fa per Twitter i aquesta arrossega als mitjans oficials. Mentre, en Facebook es creen grups i un estat d’opinió de rebuig a l’actuació policial i la decisió política de desallotjar la plaça. Prèviament les acampades, gràcies a la seva difusió en les xarxes socials i en els mitjans tradicional, ja havien condicionat el discurs imperant en la campanya electoral. No es tracta d’influència, sinó d’intervenció.
La intel·ligència col·lectiva que han demostrat les places (reacció front l’intent de desallotjament, gestió de la celebració de la victòria de la champions) com a reflex de la xarxa. La xarxa s’autorregula, com un cos multiforme. La credibilitat del missatge es basa en la immediatesa de la transmissió de la informació, la comunicació directa, la veracitat del seu contingut es sustenta en el nombre de persones que ho retuiteen o comparteixen, en allò que s’afegeix. Front als falsos directes de la tele en què la credibilitat es basa en el locutor (argument d’autoritat), en Twitter no importa tant qui dóna la notícia, sinó la vivència d’allò que es transmet, la transmissió d’allò viscut.

La multiplicitat d’emissors no és soroll, és la forma de trencar la hegemonia del missatge que fins ara ostentaven els mitjans de comunicació oficials. Els intents de controlar Internet per part dels poders públics (ACTA, LeySinde, Directives europees) demostren que el poder establert coneixia la potencialitat d’Internet; no obstant això, en l’Estat Espanyol les mesures de dictadura tradicional que portà a terme Mubarak desconnectant Internet haguessin suposat un escàndol inassumible per un suposat estat de dret.
Però no hem d’oblidar que a la xarxa no tot són amics. La infiltració de trolls en la Comissió de Comunicació d’ #acampadabcn posa de relleu la centralitat i la fragilitat de les vies de comunicació per a qui vol boikotejar el moviment. La dificultat d’aturar els trolls en comissions tancades es contraresta amb el seu ràpid bloqueig en l’espai públic que és la xarxa. Els missatges absurds o que desvirtuen la realitat es dilueixen quan es perceben com aliens en la conversació global, una gota de tinta en l’oceà.
En (la) xarxa s’evidencia que es tracta d’un moviment sense cap, i per tant impossible de decapitar. El moviment-hidra només pot implosionar, ningú no el pot matar si no és des de dins.

5.- “RT @Anonymous: La Britannica no entendió Wikipedia; las discográficas, Napster; los periódicos, los blogs; normal que los partidos no entiendan el #15M

Com diu Santiago López Petit, “¡democracia real ya!” es “un grito lleno de vida que tapa la boca a todos los políticos, que interrumpe su monólogo, que les hunde como farsantes.”
No esperem que ells ho entenguin, ni que entenguin #acampadabcn. Ens és igual, no es tracta d’això.
“RT: @Uniprecaria: Quién iba a pensar desde lo alto del Coliseo que el imperio romano no era eterno.”
El que ens preocupa és que alguns dels nostres companys i companyes no ho entenguin (a vegades no sabem si nosaltres ho entenem); que marcats per una lògica modernista i la seva obsessió per tal o qual paraula (“democràcia”, “violència”, “classe obrera”…) es situïn involuntàriament més a prop del fals escenari en què actuen els polítics professionals que de la política de base que es practica a les places.

6.- Això acaba de començar

Les acampades i el moviment del #15M són una escola d’aprenentatge polític, pels que acaben d’arribar i pels que portaven temps. Un aprenentatge que és un , un espai en què conflueixen noves i velles formes de fer, d’entendre la política i el fer polític. En relació a les xarxes encara queda molt per inventar. El seguiment per streaming de les assemblees és massiu, i ha arribat als més de 10000 seguidors en més d’una ocasió, però la participació de la xarxa en les assemblees presencials no està del tot incorporada. Els seguidors dels streamings poden veure què passa, no intervenir. 
Així mateix, la continuïtat del moviment dependrà molt de la seva capacitat d’innovació i creixement a la xarxa. Hi han molts hackers inventat noves eines per assolir aquests objectius. Estem inventant noves formes de fer, nous moviments, i per això en aquest cas, el repte no ens espanta, si no que “m’agrada”.
“RT @nosigaleyendo Madrid y Valencia gritando “Esto es Catalunya”. Ahora sí que lo he visto todo. #bcnsinmiedo”
Copia, pega y modificáme.
#acampadabcn #thakethesquare #aturemelparlament #worldrevolution #netneutrality
Per qualsevol tecnicisme, SOFG! (search on fucking google) [Nota de les autores]